naciódigital.cat
El Govern rebutja un projecte que ressuscita amb la sequera: els enginyers asseguren que només ha de servir per emergències i fent circular aigua en ambdós sentits
Catalunya té dues grans realitats hidrològiques. Per una banda, les conques internes: gestionades per l’ACA i amb el 70% del consum d’origen domèstic i industrial. Per l’altra, les conques catalanes de l’Ebre, administrades per la CHE i on el sector agrícola representa quasi el 80% del consum.
Aquestes dues realitats es confonen al Camp de Tarragona, ja que el minitransvasament de l’Ebre garanteix l’abastament de municipis i indústries d’aquest territori des del 1989. Des d’aleshores, en diverses ocasions, s’ha plantejat allargar la connexió fins a la regió metropolitana de Barcelona. Ho plantejava el pla hidrològic nacional de 2000 i es va arribar a aprovar com a mesura d’urgència en la sequera del 2008.
Ara, amb quasi tot el país en excepcionalitat, els col·legis d’enginyers tornen a apostar per la interconnexió. Asseguren que no té res a veure amb els transvasaments clàssics, ja que seria una infraestructura a activar només en cas d’emergència i que hauria de permetre enviar aigua en ambdós sentits. L’ACA ho descarta i manté la seva aposta estratègica per duplicar la capacitat de produir aigua dessalinitzada i regenerada. La Plataforma en Defensa de l’Ebre, per la seva banda, lamenta viure un déjà-vu, però aquesta vegada confia que el Govern no canviï d’opinió.
La interconnexió és un transvasament encobert?
A Catalunya hi ha dos transvasaments clàssics. El més antic és el del Ter: aprovat pel règim franquista el 1966, va arribar a suposar desviar el 70% cabal del riu cap a la regió metropolitana de Barcelona. Les protestes a les comarques gironines així com la construcció de les primeres dessaladores van permetre limitar-ho a 140 hm3 anuals, en el marc de l’Acord del Ter. El minitransvament de l’Ebre, per la seva banda, suposa enviar uns 75 hm3 anuals als municipis i a les indústries del Camp de Tarragona.
Interconnectar les xarxes suposa traspassar aigua d’una conca a una altra. “Es pot presentar de moltes maneres, però és un transvasament encobert”, assenyala Narcís Prat, catedràtic d’Ecologia de la UB. Tanmateix, el Col·legi d’Enginyers de Camins assegura que la seva aposta fuig de les solucions clàssiques i que no té res a veure amb els dos transvasaments existents al país. En aquest sentit, expliquen que mallar les xarxes serviria de garantia per activar-la “només en situacions d’emergència” i que “l’aigua podria circular en ambdós sentits”.
La realitat és que sempre que s’ha plantejat ha estat en moments crítics on la regió metropolitana de Barcelona estava amenaçada per possibles restriccions. “Ens sembla impensable l’escenari on des del sistema Ter-Llobregat es pogués enviar aigua cap al Camp de Tarragona o més enllà”, subratlla Susanna Abella, portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre.
Les fonts del Col·legi d’Enginyers de Camins consultades per aquest mitjà insisteixen en debatre-ho amb una nova mirada. En aquest sentit, asseguren que abans seria prioritari accelerar les obres previstes per duplicar la capacitat de dessalinització i regeneració. “Amb aquestes infraestructures, la regió metropolitana seria molt més autosuficient i en certs moments podria cedir recursos hídrics”, assenyalen.
El Govern descarta la interconnexió (i més en l’actual situació)
Samuel Reyes, director de l’ACA, fa setmanes que descarta la interconnexió de xarxes. El rebuig el va solemnitzar Pere Aragonès després que el programa Planta baixa de TV3 avancés que el Col·legi d’Enginyers Industrials se sumava a la proposta d’interconnexió. “El transvasament d’aigua de l’Ebre en qualsevol de les seves modalitats no el tenim sobre la taula i no ens els plantegem. No és una opció”, va assegurar el president des de Mollerussa, just després de reunir-se amb els regants afectats pel tancament del canal d’Urgell.
Precisament, la situació de les conques catalanes de l’Ebre és un argument més de l’administració hidràulica per descartar la proposta dels col·legis d’enginyers. “La planificació, clarament enfocada a mitigar i adaptar-se als efectes del canvi climàtic, no preveu mesures com la interconnexió de xarxes, i més en una situació on rius com el Segre i l’Ebre estan patint una sequera greu, amb una reducció del seu cabal i de les aportacions d’aigua als embassaments”, assenyalen fonts de l’ACA a aquest mitjà.
La resposta de l’executiu tranquil·litza, de moment, a les Terres de l’Ebre. Des de la PDE recorden que “el temps donarà o traurà raons”, però la seva portaveu Susanna Abella espera que després de les eleccions municipals no hi hagi cap canvi de rumb. En aquest sentit, admet cert paral·lelisme amb la sequera del 2008 quan la “pressió” per interconnectar les xarxes va coincidir amb la campanya de les espanyoles. “El PSOE va passar de presentar-se com una garantia per evitar els transvasaments a autoritzar-lo poc després de les eleccions”, recorda. No ho veu tan clar Narcís Prat, un dels impulsors de la denominada Nova Cultura de l’Aigua. “Si la situació és crítica, s’acabarà fent algun tipus d’obra com aquesta”, admet.
L’impacte dels nous regadius
Com hauria de ser aquesta interconnexió? Des del Col·legi de Camins s’apunta que una opció seria recuperar el projecte d’urgència del 2008 que unia les dues xarxes a través del Penedès. “Aquell projecte està redactat, però nosaltres també volem dibuixar altres alternatives”, expliquen les fonts consultades per aquest mitjà.
Les associacions d’enginyers apunten a la necessitat de tenir una xarxa mallada –com passa a bona part de les conques internes- al conjunt de Catalunya. Ho justifiquen per la necessitat de ser més resilients en un context on el canvi climàtic suposarà menys recursos hídrics i amb major regularitat. En aquest sentit, apunten a la necessitat d’avançar cap a la modernització dels regadius, especialment en el cas del Canal d’Urgell.
En aquesta qüestió es mostren especialment crítics des de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Consideren que l’any 2000 quan van tombar el PHN del govern d’Aznar va calar el missatge que s’havien d’impedir els transvasaments –fins a 1.000 hm3 anuals-, però no l’ampliació de la superfície regable. En aquest sentit, el pla de conca preveu ampliar-la en 220.000 hectàrees, a partir de les 780.000 actuals. D’aquestes, 14.000 serien a Catalunya, entre l’ampliació del Segarra-Garrigues i els regs del Xerta-Sénia. “La realitat és que cada vegada arriba menys aigua a la desembocadura, més contaminada i la intrusió salina penetra més terra endins”, denuncia Susanna Abella.
