“Ja fem tard”: l’Ebre es rebel·la contra la desaparició del delta
La Plataforma en Defensa de l’Ebre ha convocat una mobilització multitudinària diumenge vinent per demanar solucions urgents contra l’erosió del delta
Al ritme d’erosió actual, mig delta podria quedar sota el mar en els pròxims cinquanta anys
Tres anys després dels efectes devastadors del temporal Glòria, la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) tornarà a sortir el carrer diumenge, dia 12, per demanar solucions per un problema –el de l’erosió– que ja ha esdevingut un risc substancial per a la salut i supervivència del delta de l’Ebre.
La manifestació, que començarà a Sant Jaume d’Enveja (Montsià) i anirà pel pont del Passador fins a Deltebre (Baix Ebre), serà la primera gran mobilització en defensa del delta, la tercera zona humida més extensa de la Mediterrània, d’ençà de la protesta que es va fer l’any 2016 a Amposta. Serà la culminació d’un calendari de mobilitzacions intens que arrencà ahir, amb la protesta davant el Palau de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
El Glòria, un punt d’inflexió
Com tots els deltes del món, el de l’Ebre s’ha anat consolidant al llarg dels segles a còpia de l’acumulació progressiva dels sediments minerals i orgànics a la boca del riu. Tanmateix, aquest procés mil·lenari es va anar alentint al llarg del segle XX amb l’avenç de la infrastructura hidroelèctrica a la conca de l’Ebre, i cap als anys seixanta, amb l’acabament dels dos grans pantans del tram final riu (Riba-roja i Mequinensa), l’arribada dels sediments es va aturar gairebé del tot.
Així ho explica Matilde Font, portaveu de la PDE, que remarca que l’arribada de sediments al delta s’ha reduït entre d’un 95% i d’un 99% respecte dels nivells registrats a començament del segle XX. I recorda que, al llarg de la conca de l’Ebre, hi ha més de cent noranta embassaments que retenen els sediments que el riu transporta.
“És una lluita contínua entre els tres elements bàsics que conformen el delta: el vent, la mar i els sediments que baixen. Però tan bon punt els sediments deixen de baixar, el vent i la mar guanyen terreny i erosionen cada dia més la costa deltaica”, diu.
L’erosió del delta de l’Ebre potser és un procés ràpid pels estàndards de la geologia, una disciplina més habituada a calcular en milions d’anys que no pas en desenes, però per l’ull humà és pràcticament imperceptible. Ara, en moments concrets, la degradació del delta esdevé visible a l’ull nu, tal com va passar durant el Glòria, l’any 2020, durant el qual la mar va entrar més de tres quilòmetres a l’interior del delta i en va inundar més de 3.000 hectàrees, cosa que va causar la mort de desenes d’espècies en una zona humida reconeguda per la seva biodiversitat excepcional.
“En uns altres temporals han passat coses semblants, però no de la intensitat del Glòria. Cada vegada el delta és més fràgil, i, per tant, les tempestes tenen conseqüències molt pitjors”, explica Font. I afegeix que el canvi climàtic ha tingut un efecte doblement negatiu sobre la salut del delta: no tan sols ha fet augmentar el nivell de la mar, sinó que ha reduït el volum d’aigua (i sediments) que arriben del riu. Aquesta coincidència ha deixat el delta més desprotegit que mai contra uns temporals que, precisament a causa del canvi climàtic, són com més va més comuns.
És en aquest sentit que Font diu que el Glòria va ser un punt d’inflexió per al delta. “Vam veure que no podíem deixar que es repetís. No que no hi haguera tempesta, és clar, perquè això no ho controla ningú, però sí que calia que, a partir d’aquell moment, es comencessin a implantar totes les mesures pertinents per a recuperar el delta.”
La defensa del delta comença riu amunt
La PDE va demanar arran del temporal, en paraules de la seva portaveu, un pla de protecció del delta de l’Ebre “amb cara i ulls”. Un any més tard, el govern espanyol va presentar un projecte que tenia de mesura central fer retrocedir artificialment la costa per crear una zona d’acomodació –una mena de topall fet de sorra– per evitar que la mar continués guanyant terreny. Tres anys després, la mobilització de sorra –uns 317.000 metres cúbics– és encara a l’equador.
Tanmateix, per l’organització, la proposta és poc més que un pedaç. “Ja no és possible tirar enrere la costa; la costa ja ha retrocedit. Però si darrere d’aquesta costa no comences a fer coses efectives, en el pròxim temporal retrocedirem més i tornarem a estar igual”, lamenta Font.
Tal com explica la PDE, la defensa del delta no comença a la desembocadura de l’Ebre sinó riu amunt. “Al delta només es poden fer tasques de manteniment per a quan vinguin més temporals. L’única manera de salvar-se és fent baixar més sediments i més aigua; sense això, no farem res de bo. Hem de fer les coses complementàriament, no podem només fer coses al delta i dir ‘ja veurem quan comencem a fer baixar sediments’”, diu Font.
La retenció de sediments als embassaments de l’Ebre no solament és un maldecap per al delta sinó també per a les infrastructures que en són responsables. Un exemple d’això és el pantà de Mequinensa, on l’acumulació excessiva de sediments al llarg de les dècades ha causat dificultats en els sistemes de reg del poble del qual porta el nom. “No té sentit que s’omplin els embassaments de sediments mentre a delta calen”, lamenta Josep Juan Segarra, activista i portaveu del moviment Campanya pels Sediments.
El govern espanyol, dic de contenció de la millora del delta
Ni tan sols l’abast de l’inconvenient dels sediments ha aconseguit d’empènyer l’estat espanyol a posar-hi remei. Madrid, segons que precisa Font, continua sense respondre a les al·legacions que la PDE va presentar contra el pla de protecció de l’Ebre. “Això ho havíem de tenir damunt de la taula en un any i escaig, i tres anys després continuem sense pla”, denuncia.
Ara, la inacció sovint és preferible a les decisions que l’estat espanyol pren sobre l’Ebre. Un exemple és el pla hidrològic de l’Ebre, aprovat al desembre pel consell de ministres espanyol i amb vigència per als sis anys vinents, que destina 2.000 milions d’euros a la construcció i condicionament de regadius però només 18 per avaluar l’acumulació de sediments.
Per la PDE, és tan sols la darrera evidència d’una manca de voluntat política que titllen d’absoluta per part del govern espanyol. “Per salvar el delta tan sols calen dues coses: diners i voluntat política. Diuen que fer baixar sediments és molt complicat, però bé que en aquest país es fan coses més complicades cada dia”, apunta. I recorda que, en uns altres països del món, ja s’han posat a prova amb èxit programes pilot per a fer baixar sediments dels embassaments. “No inventem res”, ironitza.
La Generalitat tampoc no s’arromanga per l’Ebre
Els problemes del delta no comencen i acaben amb el govern espanyol. Si bé la PDE reconeix que la Generalitat té molta menys responsabilitat en el declivi del delta, atès que la gestió de l’Ebre depèn gairebé exclusivament del govern espanyol, precisen que el govern català podria haver fet molt més pel delta.
Un punt de contenció al qual l’organització fa referència és la voluntat de la Generalitat d’impulsar la xarxa de regadius al Principat. “És una contradicció absoluta. No pot ser que demanis que baixin més cabal i sediments pel riu i, alhora, demanis d’ampliar els regadius amb les competències que sí que et corresponen. Diuen que estan molt preocupats, que volen implantar noves mesures, però, per una altra banda, tenen la mateixa política que la resta: demanar més detracció del riu per a fer regadius”, diu. És una opinió que Campanya pels Sediments comparteix. “La Generalitat té un discurs ambientalista per una banda, però per una altra vol el creixement sense frens”, explica Segarra.
De fet, les polítiques de la Generalitat per a revertir l’erosió del delta han seguit fins ara el model que la PDE critica: el de centrar tots els esforços a apedaçar el delta i oblidar la resta del riu, la veritable font del problema. El govern català ha proposat, per exemple, de traslladar sorra marina a la costa per guanyar terreny i construir un camí que eviti que els aiguamolls del delta tornin a inundar-se. Però l’única manera d’evitar inundacions a mitjà termini i llarg, segons que explica Font, és elevar la plana deltaica sencera. Això, insisteix, tan sols es pot fer de la mateixa manera que el riu ho ha fet sempre naturalment: fer baixar sediments i repartir-los per la plana.
Segarra hi coincideix: “Estem d’acord en la necessitat de millorar la gestió del litoral, però no pot ser que al riu no es faci res.” En aquest sentit, recorda que, ara fa cinc anys, el govern català va presentar un pla per a fer baixar Ebre avall sediments del pantà de la Riba-roja per una canonada. Però la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) va blocar el projecte i la Generalitat no ha mogut fitxa d’aleshores ençà. “El govern català i les administracions ebrenques no fan absolutament res”, lamenta.
Les energètiques, un obstacle més per al progrés del delta
Un motiu que explica aquesta inacció, segons que afegeix Font, són els interessos de les companyies energètiques que gestionen els grans embassaments de l’Ebre. “Els embassaments els ha pagat l’estat espanyol, però qui fa negoci són les hidroelèctriques. Per això ningú s’hi interposa: qui domina els plans hidrològics i fa les normes és la gran agroindústria, no pas el pagès que té un trosset de camp o dos”, denuncia.
De fet, els embassaments petits i mitjans estan obligats a obrir regularment les comportes inferiors per descarregar sediments, però els operadors d’aquestes infrastructures no ho han fet mai. “Ara ja no es pot obrir, perquè tot està compactat”, diu Font. I afegeix: “Ells mateixos fan una il·legalitat i ningú no els obliga a canviar-ho.”
La Campanya pels Sediments, de fet, fins i tot ha presentat una denúncia a la fiscalia contra Endesa pel risc de catàstrofe que es deriva del mal estat de les aigües del fons dels pantans –plens de sediments– que l’empresa gestiona a la conca de l’Ebre.
Alhora, Segarra recorda que companyies com Endesa han desatès sistemàticament el compromís de vendre a preu de cost al mercat ebrenc l’electricitat produïda als embassaments de la conca i han presentat un munt demandes judicials dedicades a evitar haver de complir aquest requeriment. “Parlem de desenes de milions d’euros. Són diners que es podrien dedicar, per exemple, a la gestió dels sediments”, diu.
El temps juga en contra del delta
Tant Segarra com Font coincideixen a assenyalar que el temps juga en contra d’un delta que és en un estat com més va més precari. “Si no es comença a fer res ara, d’ací a quaranta anys o cinquanta, mig delta pot quedar sota el mar, i cap al 2100 la plana deltaica senzillament ja no existirà. És un ecosistema molt fràgil, i cal que apliquem mesures ara: cada any que passa és pitjor”, lamenta Font. I ironitza: “Quaranta anys passen de pressa, de moment ja en duem seixanta sense haver fet res.”
Segarra, per la seva banda, es mostra tan pessimista o més que Font. “La situació és greu i es continuarà agreujant”, lamenta. I afegeix: “Ja fem tard.”
