Dies enrere diversos mitjans de comunicació mostraven els treballs de reforç de sorres a la platja del Trabucador del Delta de l’Ebre. Una feina que consisteix a moure l’escandalosa xifra de 317.000 metres cúbics de sorra i el cost de tot plegat arriba als 4 milions d’euros. Mentre escric aquests números, i penso en què representa, se’m posa la pell de gallina. Em provoca indignació i tristesa al mateix temps.
Durant més de dos anys vaig estar produint un programa de televisió sobre els paisatges de Catalunya i el del Delta de l’Ebre és un dels que més em va impactar. Durant les hores i hores que vam estar rodant no vaig poder evitar palpar una contradicció bestial. La contradicció de tenir un espai natural d’alt interès únic que, a més, és una reserva de la biosfera i el retrocés camaleònic que està patint des de fa dècades. I tot això passa davant els nostres ulls i, clar, dels que ho permeten; els polítics que estan acollonits pels que treuen un rendiment d’aquesta agressió natural sense precedents: les elèctriques. Perquè, desenganyem-nos, el què passa al Delta de l’Ebre és una agressió sense pal·liatius al patrimoni natural que envaeix directrius europees. Un cop més ens estripen els de sempre; aquells que pacten els preus, que obren comportes dels embassaments en plena sequera o que fan anar la producció com els rota per treure més rendiments. I, casualment, com més crisi econòmica hi ha, més benefici aconsegueixen. En tot cas, això serà un altre capítol.
La contradicció de tenir un espai natural d’alt interès i reserva de la biosfera com és del Delta de l’Ebre i el retrocés camaleònic que està patint des de fa dècades
Es calcula que el delta necessita més de dos milions de tones anuals de sediments. Uns sediments que existeixen, però que frenen els 70 embassaments que hi ha des del naixement de l’Ebre. Si no fos per aquest fre artificial, fins a la desembocadura arribarien al voltant de 25 milions de tones anuals. Actualment, la xifra és de 0,1 milions de tones, no arriba a l’1%. La quantitat que es necessita per evitar la desaparició del Delta de l’Ebre és entre 1 i 2 milions de tones anuals. Aquests sediments no arriben perquè queden submergits al fons de tots i cadascun dels embassaments que hi ha durant el curs del riu. Unes preses que es van construir entre el 1950 i el 1970 per garantir l’aigua urbana i el reg i produir energia. Una vegada més, les necessitats humanes passen per sobre de la natura i del planeta. Una guerra que sempre guanyem les persones, capaces de canviar en hores el què la natura ha tardat segles a construir.
El problema és que els embassaments no obren mai les comportes inferiors perquè provocaria aturar la producció d’energia hidroelèctrica. Alguns experts apunten que les de Mequinensa i Riba-roja no s’han obert mai, el que de passada també representa un incompliment de totes les directrius de protecció dels hàbitats. Però ja sabem que, Espanya, és un dels països que més directrius europees incompleix i paga multes milionàries per aquests incompliments. Però tothom calla i ho paguem entre tots amb els nostres impostos.
El problema és que els embassaments no obren mai les comportes inferiors perquè provocaria aturar la producció d’energia hidroelèctrica
L’equilibri al Delta de l’Ebre és extremadament delicat. El Parc Natural intenta frenar el mar com pot, amb més sorra a la zona, però no és suficient. Els temporals, més constants, ens recorden que l’espai està en vies d’extinció, la regeneració es fa cada cop més complicada i l’aigua salada guanya terreny.
I, mentre tot això passa davant els nostres ulls, amb el bon temps la gent continuarà gaudint del Delta de l’Ebre com si res. Es banyaran en les seves platges, tastaran l’arròs, els musclos, les ostres o les angules mentre el paisatge s’encongeix cada dia una mica més. Una riquesa que desapareixerà a menys que hi fem alguna cosa.
La pregunta és senzilla; quin Delta de l’Ebre volem? I la resposta és transcendental.
